Hi ha coordenades que molts catalans no revelarien ni sota tortura, i cap no surt a Google Maps. Són els racons on cada tardor s’hi troben rovellons, un patrimoni que passa de pares a fills amb la solemnitat d’una herència i la discreció d’un secret de confessió. Qui pregunta obertament on hi ha bolets rep, com a molt, un gest vague cap a “allà dalt” i un canvi de tema. El bosc és de tothom, però el racó bo és sagrat.

El poeta Narcís Comadira va descriure els catalans com un poble tocat d’una micofàgia congènita, una afició als bolets que sembla venir de fàbrica. Josep Pla ho va dir a la seva manera quan va escriure que, al país, l’olor nacional a finals d’estiu és l’olor dels bolets. No exagerava tant com sembla. Quan cauen les primeres pluges de setembre i el terra fa aquella flaire de molsa i terra molla, mig país mira el cel, compta els dies i comença a buscar la navalla al calaix.

Una afició amb dos segles d’història

La cosa ve de lluny. L’any 1808, el baró de Maldà ja va deixar escrita una excursió al santuari de Puig-l’agulla on unes senyoretes i un mossèn van sortir a buscar bolets com a diversió d’un dia de festa. No era una necessitat de subsistència, sinó un plaer, que és exactament el que continua sent avui.

Al segle XX, a aquesta passió popular se li va donar una mirada científica. Pius Font i Quer, la gran figura botànica catalana de l’època, va impulsar entre 1931 i 1935 un pla micològic que va afegir més de sis-centes espècies a l’inventari del país. Abans que ell, el metge rural Joaquim Codina havia estat batejat com “l’apòstol de la micologia catalana”, i el mateix Font i Quer va arribar a dir que cap botànic no havia conegut mai els bolets com els coneixia Codina. Darrere de cada boletaire de cap de setmana hi ha, sense saber-ho, aquesta tradició d’estudi.

I al capdamunt de tot, com un rei indiscutible, hi ha el rovelló. Ja el 1673 el mostassà1 de Manresa anotava als seus registres “Bolets, rovallons i altres”, una jerarquia que el temps no ha mogut gens. El rovelló, que en altres terres de parla catalana es diu esclata-sang o pinetell segons la varietat, continua sent el bolet que omple els mercats i que la majoria de gent surt a buscar. Al seu costat, els entesos reserven una devoció especial per als ceps, els rossinyols, els moixernons i les múrgoles, cadascun amb la seva estació i el seu terreny.

El bosc té les seves regles

Anar a buscar bolets no és passejar amb els ulls a terra. És una tècnica que es va afinant amb els anys. El bon boletaire matina, perquè el sol alt i la calor de migdia asseca la molsa i amaga el que de bon matí encara treu el cap. Coneix el terreny com el pati de casa i sap que cada bolet acostuma a tenir el seu arbre i el seu tipus de sòl, de manera que no busca a l’atzar, sinó allà on l’experiència li diu que hi seran.

Hi ha una eina que separa l’aficionat del qui sap què fa, i és el cistell de vímet. No és nostàlgia. Mentre camines amb el cistell obert, les espores dels bolets que has collit van caient pel bosc i el sembren per a les tardors que vindran. Una bossa de plàstic no només se salta aquest favor a la natura, sinó que ofega els bolets, que hi suen, es premsen i es fan malbé abans d’arribar a casa. La navalla completa l’equip, perquè tallar el peu net respecta el miceli, la part viva que queda sota terra i que tornarà a donar fruit si ningú l’arrenca de cop.

D’aquí neix la regla d’or, no escrita però sabuda per tothom. No s’arrasa. Es cull el que es menjarà, es deixa el que és massa petit i no es rebenta a puntades de peu allò que no es coneix, perquè el bolet verinós d’avui és l’aliment d’algun animal i la llavor del rovelló de l’any que ve. El bosc dóna molt a qui el tracta bé i es tanca de seguida a qui el saqueja.

Buscar, collir o caçar?

Arribats aquí val la pena aturar-se en una qüestió de paraules, perquè el català ofereix tot un ventall de verbs per a la mateixa acció i cap no és innocent. El més neutre i estès és buscar bolets. Els més arrelats a la tradició pagesa són collir, plegar i arreplegar, verbs de qui recull un fruit del camp. I encara n’hi ha un de més idiomàtic, gairebé intraduïble, que és el simple anar a bolets, com qui va a missa o va a mar.

Però a la parla del dia a dia molta gent diu una altra cosa. Diu que va a caçar bolets. I no és una badada moderna. Josep Pla va titular precisament així, “Caçar bolets”, un dels seus textos, de manera que l’expressió té padrins de primera fila. El verb és una petita meravella d’imprecisió, perquè un bolet no fuig, no s’amaga per voluntat pròpia ni cal córrer-hi al darrere. Quan algú diu que va a caçar bolets no descriu el que fa, sinó com ho viu, amb la tensió de la persecució, l’estratègia del terreny, el secret dels racons i el punt de competició amb el veí que el converteixen, efectivament, en una cacera pacífica.

L’ús no agrada a tothom. El crític Lluís Bonada va escriure fa anys contra la moda del “caçador de bolets”, popularitzada per la televisió, amb l’argument que la caça i el caçador es reserven, en bon català, per als animals salvatges, i que aplicar-los a un fruit del bosc que no s’escapa és un contrasentit. Bonada apuntava que, si es volgués un verb amb aquest matís de recerca tenaç, el correcte seria acaçar, que Pompeu Fabra recull amb el sentit de buscar amb sol·licitud i insistència. Té raó des de la norma. Els bolets, estrictament, es cullen o es busquen, no es cacen.

I tanmateix l’expressió sobreviu, i sobreviu perquè diu una veritat que “buscar” no diu. Qui surt de matinada, trepitja el fang, guarda el seu racó com un tresor i torna a casa comptant les peces del cistell no fa ben bé el mateix que qui va al súper. Per això aquest article es titula amb el verb normatiu, sortir a buscar bolets, i deixa “caçar” per a les converses de sobretaula.

Al final, tota aquesta cultura cap en una imatge senzilla. Un matí humit de tardor, un cistell de vímet, una navalla i un bosc que un coneix des de sempre. Es digui com es digui, buscar, collir o caçar, el que de debò s’hi va a trobar no és el rovelló. És l’excusa perfecta per tornar al bosc.

Footnotes

  1. Antic càrrec o magistrat municipal dels territoris de la Corona d’Aragó encarregat d’inspeccionar els mercats i vigilar els pesos i les mides. ↩