La nit del 31 d’octubre, a moltes cases catalanes, hi ha castanyes, una safata de panellets i una ampolla de cava o de moscatell. Si algú pregunta per què, la resposta acostuma a ser un arronsament d’espatlles i un «és la castanyada». La pregunta, però, té més suc del que sembla. Darrere d’aquest costum de tardor hi ha campanes, difunts, venedores de carrer i un dolç que la Unió Europea protegeix des del 2002.

Una festa nascuda al voltant dels morts

La castanyada no és una festa de la tardor, sinó de Tots Sants. L’1 de novembre l’Església commemora tots els sants, i l’endemà, els fidels difunts. Durant segles, la nit de Tots Sants va ser la nit dels morts. A Catalunya es passava en vetlla, resant el rosari, mentre les campanes de les esglésies tocaven a morts durant hores per recordar als vius que havien de pregar per les ànimes.

L’explicació més repetida de la castanyada neix just aquí, al campanar. Tocar les campanes tota la nit era una feina feixuga, i els campaners, segons expliquen els cronistes, s’aturaven de tant en tant per descansar i menjar castanyes o alguna altra fruita de temporada, que feien baixar amb un glop de vi. Sovint no hi eren sols. Veïns i amics pujaven a fer-los companyia i compartien aquell mos senzill, calent i barat. D’aquell refrigeri de campanar, diuen, ve el costum.

Convé prendre-ho amb una mica de prudència. És la versió popular, i com moltes versions populars té més de bonica que de documentada. El que sí que està ben establert és que les castanyes formaven part dels àpats funeraris de Tots Sants, aquells sopars en què la família es reunia, menjava castanyes torrades i panellets, bevia moscatell i resava mentre les campanes tocaven a morts. Sembla que al segle XVIII, a Barcelona, ja es feien rifes de cistells amb castanyes, panellets i ampolles de vi per aquestes dates, i alguns hi veuen el precedent de les paneres de Nadal.

Per què castanyes

La castanya no va arribar a la taula de Tots Sants per atzar. És un fruit que madura a l’octubre, just a temps per a la festa, i durant segles va ser molt més que un caprici. A les zones de muntanya d’Europa, abans no s’estengués la patata, el castanyer era conegut com l’arbre del pa, perquè les seves castanyes, seques o moltes en farina, alimentaven famílies senceres durant l’hivern. Era menjar de pobre, abundant, i es conservava mesos.

La coincidència de dates també ha alimentat una altra lectura. La festa celta de Samhain, que marcava el final de la collita i l’entrada a la meitat fosca de l’any, se celebrava en aquests mateixos dies, i l’Església va acabar fixant Tots Sants l’1 de novembre al segle IX. Molts historiadors veuen en aquella vella festa de pas l’arrel llunyana de Halloween, que va viatjar d’Irlanda als Estats Units i ha tornat cap aquí amb carbasses i disfresses. La castanyada i Halloween, que avui sembla que competeixin per la mateixa nit, són en realitat parents llunyans.

Les castanyeres, de Ciutat Vella a tot arreu

La figura que associem a la festa, la castanyera amb mocador al cap i parada al carrer, té també una història molt concreta, sobretot a Barcelona. A finals del segle XVIII, castanyes i panellets es venien en una fira de Tots Sants que s’escampava pels carrers de l’Hospital, de la Boqueria i del Call. Cap al 1800 hi havia unes dues-centes castanyeres a l’actual Ciutat Vella, i, curiosament, no venien les castanyes torrades. Les venien crues, i cadascú se les coïa a casa.

El 1839 un ban municipal va prohibir fer foc i torrar castanyes a la via pública. Les venedores s’hi van adaptar torrant-les dins d’una mena d’olla de terrissa anomenada copa, i a partir del 1860 van necessitar un permís de l’Ajuntament, amb un màxim de 125 punts de venda a tota la ciutat. Per Tots Sants es concentraven al camí dels cementiris, al portal de l’Àngel i al portal de Don Carles, a tocar del cementiri del Poblenou, on venien al pas de la gent que anava a visitar els seus morts. La majoria arribaven de la Catalunya interior, vestien faldilles llargues, davantals de llana i caputxes blanques, i a Barcelona les anomenaven els «mussols blancs».

Al segle XX van arribar venedores gallegues amb castanyes de Galícia, i després de la guerra les castanyes calentes es van vendre més que mai. Molta gent les guardava embolicades en paper dins la roba per escalfar-se mentre caminava. Tornaven a ser menjar de pobre i, de passada, una petita estufa de butxaca.

El panellet, un pa petit per als difunts

Si la castanya és el fruit de la festa, el panellet n’és el dolç, i el nom ja dona una pista. Un panellet és, literalment, un pa petit. La hipòtesi més estesa el relaciona amb els panets que antigament es portaven com a ofrena a l’església o a les tombes, perquè al difunt no li faltés menjar en el viatge a l’altre món. L’Enciclopèdia Catalana en considera l’origen incert, però recorda que hi havia uns pans d’ofrena destinats als morts i que era costum que les padrines regalessin panellets als fillols.

Té lògica. Un dolç d’ametlla i sucre aguanta dies sense fer-se malbé, una qualitat molt útil per a una ofrena que havia de passar la nit damunt d’una tomba. Una altra teoria hi veu herència àrab per la massa d’ametlla i sucre, emparentada amb els massapans que la cuina andalusina va escampar per la Mediterrània. Sigui com sigui, els primers indicis documentats són de finals del segle XVIII. Al principi es feien a les masies, després de collir la fruita seca, fins que les pastisseries els van convertir en el producte estrella de la temporada.

La base és el massapà, una pasta d’ametlla molta, sucre i ou que es modela a mà en boles petites. A partir d’aquí comença la disfressa. Els de pinyons, arrebossats amb pinyons i pintats amb rovell d’ou abans d’entrar al forn, són els reis indiscutibles, i a CuinApp en tenim la recepta pas a pas. Al seu voltant hi ha els de coco, d’ametlla, de cafè, de xocolata o de codony, i cada pastisseria hi afegeix les seves invencions. A la Segarra i a l’Urgell, a més, no en diuen panellets, sinó mitgetes, i a Reus encara es fan rifes tradicionals de panellets.

Patata, moniato i una protecció europea

Hi ha un debat que torna cada octubre, el de la patata. A moltes cases els panellets es fan amb una part de patata o de moniato bullit barrejat amb l’ametlla, una recepta casolana que rendeix més i surt més barata. Les pastisseries artesanes defensen la versió pura.

Aquesta defensa té suport legal. El 2002, la Comissió Europea va inscriure els panellets com a Especialitat Tradicional Garantida (ETG), una figura que no protegeix un territori sinó una manera de fer. El segell, impulsat pels pastissers catalans, garanteix una massa elaborada només amb ametlla, sucre i ou. No cal fer-ne una guerra, en tot cas. La recepta amb patata és tan antiga a moltes famílies com la de pastisseria, i té la virtut de fer-se amb el que hi ha al rebost. Només convé saber què es compra quan es paga a preu d’ametlla.

Un berenar que encara parla dels morts

Avui la castanyada és una festa d’escola, de fira i de sobretaula, amb criatures disfressades de castanyera i adults que discuteixen si el panellet de patata és un panellet de debò. Del rosari i de les campanes en queda poca cosa. Tot i això, si s’hi para atenció, el ritual continua dient el mateix que fa tres segles. Ens reunim a casa la nit en què recordàvem els que ja no hi són i mengem el que menjaven ells, castanyes de l’arbre del pa i petits pans d’ametlla pensats per als difunts. La festa ha perdut el dol, però no ha perdut la taula i les ganes de celebració.

Les receptes de la Castanyada

  • Panellets de pinyons. La recepta clàssica amb massapà d’ametlla i quatre variants amb la mateixa massa, de coco, ametlla, cafè i xocolata.
  • Castanyes al forn i a la paella. El tall, el remull i el temps justos perquè no rebentin, i el truc del drap per pelar-les bé.
  • Moniatos al forn. Dolços, caramel·litzats i amb poca feina, el tercer clàssic de la taula de Tots Sants.

Si t’ha interessat