És dimarts, però la playlist diu diumenge. A la cuina hi entra un sol que no correspon a l’hora que és, hi ha un cafè que s’ha refredat a mitges perquè l’has deixat per remenar les llenties, i sona una cançó de João Gilberto que no acaba de decidir si és una manera de cantar o una manera de xiuxiuejar. No cuines de pressa. De fet, no recordes l’última vegada que vas mirar el rellotge. I això, en un dia laborable qualsevol, és gairebé un acte de rebel·lió.
La idea que la música acompanya la cuina és tan vella com les cançons de segar o les nanes que les àvies taral·lejaven mentre pastaven. El que ha canviat és que ara podem triar amb precisió quirúrgica quina banda sonora volem per a cada gest. I quan es tracta de cuinar sense pressa, la tria no és innocent. Hi ha músiques que empenyen i n’hi ha que reposen. Les primeres serveixen per a un servei de restaurant a plena hora punta. Les segones són les del diumenge, encara que sigui dimarts.
El rellotge com a enemic
Cuinar bé i cuinar de pressa són dues coses que sovint es porten malament. La cuina de cap de setmana, la que fem quan no hi ha ningú esperant el plat amb impaciència, permet una cosa que la de diari acostuma a negar-nos: el temps mort. El moment en què la ceba es fa a foc suau i tu no tens res a fer excepte remenar-la de tant en tant i mirar com es torna transparent. La suada de la ceba no es pot accelerar. Si apuges el foc perquè vagi més ràpid, es crema i es fa malbé, i has de tornar a començar. La ceba imposa el seu ritme, i el cuiner que té pressa és el seu pitjor enemic.
Aquí és on entra la música. Una playlist de tempo lent fa una cosa curiosa amb la percepció del temps: el desdibuixa. Quan cuines en silenci, cada minut que la ceba tarda a caramel·litzar-se és un minut que comptes, que t’impacienta, que et fa apujar el foc abans no toca. Quan sona jazz de fons, deixes de comptar en minuts i comences a comptar en cançons. I una cançó és una unitat de temps molt més civilitzada que un minut. Ningú no s’ha angoixat mai perquè una cançó durés massa.
Per què jazz, bossa nova i soul
No qualsevol música serveix per aturar el rellotge. El heavy metal o el reggaeton tenen la seva funció, però no és aquesta. El seu ritme reclama moviment, activa el cos, fa que piquis més de pressa i que passis del sofregit abans no estigui a punt. La música per cuinar sense presses ha de tenir una qualitat concreta, la de no exigir res. Ha d’acompanyar sense manar.
El jazz i la bossa nova compleixen aquesta condició quasi per definició. Pensem en «Corcovado», de Stan Getz i João Gilberto: el saxo hi entra tard, sense pressa, com qui arriba a una conversa que ja fa estona que dura i no cal córrer per posar-se al dia. O «Garota de Ipanema», del mateix Gilberto, que és probablement la cançó més perfecta que s’ha escrit mai per no fer absolutament res amb urgència. La bossa nova va néixer com una música de saló, de cambra, pensada per sonar fluix i de fons. És, en cert sentit, una música dissenyada per no cridar l’atenció, i aquesta discreció és precisament el que la fa ideal per a la cuina.
El soul suau afegeix una altra cosa: la calidesa. «Sunny», de Bobby Hebb, o «What a Wonderful World», de Louis Armstrong, no són cançons per ballar, són cançons per estar de bon humor sense fer-ne un aldarull. La veu d’Armstrong, aquell gruny amable que sembla més un somriure que no pas un cant, encaixa amb l’estat d’ànim de qui cuina perquè li ve de gust, no perquè toqui. I «Sunday Morning», de The Velvet Underground, és gairebé una trampa. Dins d’un grup conegut per la seva aspresa, hi ha aquesta joia fràgil, plena de campanetes, que sona exactament com es veu un matí de diumenge amb el sol filtrant-se entre les persianes.
La cuina com a pràctica meditativa
Hi ha una paraula que s’ha gastat molt els últims anys, mindfulness, i que la indústria del benestar ha convertit en gairebé una caricatura. Però el concepte que hi ha al darrere és antic i sensat: prestar atenció al que fas mentre ho fas. I poques activitats domèstiques s’hi presten tant com cuinar amb calma.
Tallar verdures amb un ganivet ben esmolat, sentir com crepita l’all quan toca l’oli calent, remenar un sofregit fins que agafa color, tot això són gestos repetitius, rítmics, que ocupen les mans i deixen el cap lliure. Són l’equivalent domèstic de teixir o de caminar sense rumb. El problema és que, en un dia de diari, aquests gestos els fem contra rellotge, i llavors deixen de ser meditatius per convertir-se en una cursa. La música del diumenge desactiva el cronòmetre mental. No et fa cuinar millor en termes tècnics, però et fa cuinar d’una altra manera, amb una atenció que no és tensa sinó plàcida.
No és casualitat que moltes de les cançons d’aquesta mena parlin, precisament, del temps i de la seva absència. «Make It Easy on Yourself», de Burt Bacharach, o «Put It There», de Paul McCartney, comparteixen una filosofia de fons: la de no complicar-se, la de fer les coses amb senzillesa. És l’actitud exacta que demana un guisat que ha de bullir dues hores i que no admet pressa de cap tipus.
Una banda sonora amb accent mediterrani
La playlist no seria completa sense un parell de cançons que ens recordin d’on som. «La mer», de Charles Trenet, aquella melodia que tothom ha sentit encara que no en sàpiga el títol, aporta la llum de la Mediterrània, la mateixa que entra per la finestra de la cuina un matí de cap de setmana. I «Ces petits riens», de Serge Gainsbourg, ens porta cap a França sense sortir de casa, cap a una idea de cuina que celebra les petites coses, els petits no-res que fan que un àpat sigui alguna cosa més que combustible.
Aquesta barreja de geografies, Brasil, els Estats Units, França, el Mediterrani, no és arbitrària. Totes aquestes músiques comparteixen una manera d’entendre el plaer que casa amb la cuina de diumenge: sense excés, sense estridència, amb la certesa que les millors coses no es poden accelerar. El vi, el sofregit, la conversa i una bona cançó tenen exactament la mateixa relació amb la pressa. Cap d’ells la tolera.
Al final, cuinar sense rellotge no va tant de música com de permís. El permís de dedicar dues hores a un plat que et menjaràs en vint minuts, de deixar que la ceba faci el seu camí, de remenar les llenties sense cap altra urgència que la de fer-ho bé. La playlist és només l’excusa, la manera de dir-nos a nosaltres mateixos que aquesta estona és nostra i no la manarà el cronòmetre. Posa-la un dimarts qualsevol, deixa que la primera cançó et marqui el pas, i comprova què passa amb el temps. Amb una mica de sort, per unes hores, deixarà d’existir.
Diccionari imaginari de CuinApp — entrada: diumenjar (v. intr.) Cuinar com si fos diumenge un dia que no ho és, aturant el rellotge a base de foc lent i bossa nova. Es conjuga sovint en dimarts.
