Al segle XIX, quan un comerciant volia saber quant costaria l’aiguardent aquell any, no mirava cap a Madrid ni cap a Barcelona. Mirava cap a Reus. «Reus, París i Londres», deia la dita, i les tres ciutats fixaven el preu dels destil·lats a mig món. D’aquell nus d’alcohol, vinya i comerç en va sortir, entre moltes altres coses, la capital catalana del vermut, i amb ella un ritual que encara ordena els diumenges al migdia d’aquest país. La playlist Cuinapp – Aperitiu és la banda sonora d’aquell parèntesi, dotze cançons per a l’hora de les olives i la primera conversa.

De l’absenta a la terrassa

El vermut no és un licor, sinó un vi. Un vi blanc, sovint mediocre de partida, que reneix macerat amb herbes, arrels i espècies. L’ànima de la barreja és el donzell, Artemisia absinthium, la mateixa planta amarga que hi ha al fons de l’absenta. En alemany, aquesta herba es diu Wermut, i d’aquí ve, deformat pel camí, el nom de la beguda. El vermut modern el va formular Antonio Benedetto Carpano a Torí el 1786, amb la idea d’oferir a les dames una alternativa al vi negre, i de seguida es va convertir en la beguda dels cafès torinesos.

A Catalunya va arribar a la segona meitat del segle XIX i va trobar terra fèrtil. Reus, que ja vivia del comerç de l’alcohol, es va omplir de fàbriques de vermut, i el costum de sortir a fer-ne un abans de dinar va arrelar fins a convertir-se en gest identitari. «Fer el vermut» no és beure. És una manera de marcar que el matí s’ha acabat i que encara falta una estona per dinar, un temps mort que la gent decideix omplir amb olives, sifó, escuma i conversa. L’aperitiu és, en el fons, un permís col·lectiu per no tenir pressa.

Una música que no vol ser la protagonista

Tota festa demana la seva música, però l’aperitiu en demana una de molt particular, i el més difícil és entendre què no ha de fer. Si a la barbacoa la música pot pujar el volum i encendre l’ambient, aquí ha de fer exactament el contrari. La conversa és la protagonista, i qualsevol cançó que obligui a apujar la veu ja ha perdut. La banda sonora del vermut ha de ser prou animada per engegar la tarda i prou lleugera per quedar-se un pas enrere, com un cambrer discret que omple els gots sense que ningú se n’adoni.

Per això la playlist Cuinapp – Aperitiu es mou en tres registres que comparteixen una mateixa temperatura: l’indie solar, el so mediterrani i el pop amb groove. Cap balada que enfonsi l’ambient, cap tema que demani silenci reverencial. Música de dia, feta per acompanyar la llum del migdia i no la penombra de la nit.

Dotze cançons per a l’hora de les olives

L’aperitiu comença amb el sol, i la playlist també. Ningú ha musicat millor l’optimisme d’un matí que s’obre que The Beatles amb “Here Comes the Sun”, que és gairebé una declaració meteorològica abans de ser una cançó. Al seu costat, “Walking on Sunshine” de Katrina & The Waves i “September” de Earth, Wind & Fire posen la dosi de festa informal que demana la primera ronda, aquell moment en què encara arriba gent i tothom fa broma sobre qui paga. És pop de bon humor, sense doble fons, que és exactament el que toca quan el que importa és qui seu al costat.

Després entra la vena mediterrània, que és el cor de la llista. “Chan Chan” de Compay Segundo trasllada la terrassa a un port qualsevol de la conca, amb aquell tres cubà que sona a onada tranquil·la. La “Pequeña serenata diurna” de Silvio Rodríguez hi afegeix la lleugeresa de qui és feliç amb poc, un got de vi i uns quants amics, i “Sway” de Dean Martin recorda que la sofisticació relaxada també és un estat d’ànim, no cal anar de gala per brindar amb elegància. El tram s’acaba en clau italiana amb dues cançons que juguen amb la ironia gastronòmica. “Con te partirò” d’Andrea Bocelli, la celebració portada a l’extrem operístic, i “L’Italiano” de Toto Cutugno, que reivindica els espaguetis al dente com a qüestió d’identitat nacional. Escoltar-la amb un vermut a la mà i unes patates braves a taula és entendre-la millor que amb cap classe d’italià.

El vermut, però, no és només contemplació, i la playlist ho sap. Quan la conversa s’anima i algú ja demana la segona ronda, arriba el groove. “Superstition” de Stevie Wonder hi posa el clavinet més ballable de la història, “Valerie” en la veu d’Amy Winehouse aporta el soul alegre que fa moure el peu sota la taula, i “Tainted Love” de Soft Cell dona el contrast just, aquell pols electrònic que espavila sense trencar l’harmonia. I per si algú dubtava que l’aperitiu pot acabar amb la gent dreta, “Loca” de Shakira recorda que la frontera entre un vermut i una festa és més fina del que sembla.

El condiment de no fer res

Al final, una playlist d’aperitiu no acompanya cap plat concret. Les olives, les patates i el vermut es defensen sols. El que condimenta és una altra cosa, més difícil de servir, que és el temps que passa a poc a poc entre el matí i el dinar. La música del vermut fa el mateix que fa una bona terrassa a l’ombra: convida a quedar-se una estona més sense que sembli que no fas res. Reus va aprendre fa un segle que aquell parèntesi mereixia una beguda pròpia. Nosaltres només hi hem afegit la banda sonora que, en el fons, ja sonava.

Diccionari imaginari de CuinApp — entrada: vermuteig (m.) Estat de gràcia que s’assoleix cap al tercer got, quan el matí ja no importa i el dinar encara no urgeix. Es reconeix perquè la conversa millora i el rellotge deixa de fer nosa.